Vaig descobrir les oast houses llegint un article d’arquitectura on parlaven de la reforma d’una d’aquestes com a habitatge. No sé si vosaltres ja les coneixíeu, però per mi ha estat una sorpresa. Les oast houses i hop kilns són edificis de granja per assecar el llúpol. Són un tret distintiu del paisatge del sud-est d’Anglaterra i de les West Midlands.

Els anglesos distingien entre “ale” i “beer”. L’ale anglesa es fabricava amb malt fermentat, sense llúpol.

Les ales s’han elaborat des dels romans, fins al punt que cada granja hauria produït la seva pròpia ale. No va ser fins el segle XV que es va afegir el llúpol en el procés d’elaboració per les seves propietats antibacterianes que n’allargaven la conservació i pel seu amargor, donant lloc a les bitter.

El cultiu del llúpol va ser introduït a Anglaterra probablement des de Flandes a l’àrea de Maidstone, comtat de Kent, a finals del segle XV. Abans s’importava llúpol sec flamenc.

Motius de diferent índole confluïen per fer de Kent la zona més reeixida en el cultiu de llúpol al Regne Unit.

Té un terra ideal pel conreu del llúpol, un sòl fort, fèrtil i ben drenat. Abundant fusta pel carbó vegetal que s’utilitzava per assecar-lo. I un clima suau, anomenat marítim: Estius càlids (no calorosos). Hiverns frescos (no freds). Interval de temperatura anual inferior als climes semiàrids i continentals. Suficients precipitacions anuals (sense estació “seca”).

També es troba en la zona de major exposició solar, entre els paral·lels 35 i 55. La durada del dia durant la fase principal de creixement del llúpol és fonamental. Es necessiten més de 18 hores de llum solar per obtenir bons rendiments, juntament amb unes condicions de temperatura i precipitacions adequades.

A més a més la creació de jardins de llúpol era un negoci car i els agricultors de Kent es trobaven entre els més rics del moment, per la qual cosa es podien permetre intentar-ne l’explotació.

Kent també estava ben situat per atraure treballadors des de Londres. En el cim de la indústria del llúpol, al setembre desenes de milers de londinencs es desplaçaven de 4 a 6 setmanes per recollir el llúpol. Les “hoppers huts” que encara es poden veure al Museum of Kent Life il·lustren les pèssimes condicions en què vivien famílies senceres durant la recol·lecció del llúpol.

El seu ús i cultiu deuria ser controvertit com a producte originàriament estranger i es van alternar èpoques en que es fomentava la seva producció domèstica, inclús l’exportació (estan documentades llicències d’exportació des de 1524), fins a arribar a prohibir-se el seu ús en l’elaboració de cervesa per Enric VIII en una Llei de 1530 que va romandre vigent fins el 1552.

En canvi el 1603 es van establir controls a la importació per protegir el llúpol anglès. I el 1680 apareixen mercats de llúpol a Hereford i a Londres en el Little Eastcheap .

En el segle XVIII es desenvolupen noves varietats de llúpol i els cervesers l’utilitzen en major quantitat en les seves receptes.

La màxima expansió arriba en el segle XIX, moment del que procedeixen la majoria de les oast houses existents avui en dia.

Si bé al segle XV ja hi ha constància de forns rudimentaris per assecar el llúpol, edificis de granja adaptats per afegir-los un forn i construccions amb variants locals que paulatinament van esdevenir les oast houses amb l’original solució en la cúspide.

Graners construïts de maó o pedra amb instal·lacions auxiliars de fusta, altes torres de forma piramidal o cònica i un distintiu barret de fusta que pràcticament només han existit en l’anomenat ‘jardí d’Anglaterra’ en el segle XIX. Comptades construccions similars es van aixecar a Tasmània i als EUA per la influència d’immigrants anglesos. Ben poques amb el dispositiu que les coronava.

L’edificació més antiga que es conserva amb aquesta característica coberta, construïda amb el propòsit d’assecar llúpol, és dels voltants del 1750 i es troba a Golford, Kent. És una petita construcció de fusta amb sostre de rajola i un sol forn.

Per contra les últimes oasts construïdes a mitjans s. XX (per exemple Upper Fowle Hall a Paddock Wood o Hook Green a Lamberhurst) eren molt més grans, bastides amb materials moderns, forns interns, etc. Això sí, encara consten de les característiques cobertes en el cim de les pendents teulades. Els assecadors de llúpol més moderns conserven poca semblança amb les tradicionals oasts.

La denominació oast i oast house s’utilitza a Kent i Sussex.

A Surrey, Hampshire, Herefordshire i Worcestershire s’anomenen hop kilns.

“Kell” en el dialecte Kentish. “Kiln” es pot traduir com a “forn”, “hop kiln” i “oast” com a “forn de llúpol”.

El llúpol necessitava assecar-se el dia de la collita, i això explica la proliferació de oast houses en les principals zones de cultiu del llúpol.

Consisteix en un edifici rectangular d’un o dos pisos (el “stowage”, que es podria traduir per “estiba”) i un o més forns inicialment circulars (a les darreries es feien quadrats per ser més econòmica la construcció) en els quals s’estén el llúpol acabat de collir per assecar-lo per aire calent d’un foc de llenya o carbó que s’encenia a sota.

Al fons del forn hi havia diverses obertures amb les que es regulava el flux d’aire que s’escalfava i ascendia.

S’iniciava el foc a 38 graus i s’incrementava constantment fins els 60 graus.

De bon inici s’afegia sulfur al foc per prevenir la floritura i mantenir el color i aroma. Aquesta pràctica va ser prohibida durant el segle XVIII però no sembla que això acabés amb el seu ús fins molt avançat el segle XX. A banda es temia per l’ús de carbó mineral amb impureses que pogués contaminar el llúpol.

Les flors de llúpol s’estenien amb un gruix entre 6 i 12 polzades. La inclinació del sostre no era decorativa, sinó que tenia el propòsit de generar un corrent d’aire a través del forn que expulsés la humitat pel sostre evitant el compostatge del llúpol i que s’espatllés.

Cal pensar que el llúpol fresc té una humitat del 80% i s’assecava fins a un 6%. Un procés que trigava més de 10 hores i periòdicament s’havia de voltejar el llúpol amb unes pales força característiques, anomenades “scuppets”, per airejar-lo.

El terra d’aquesta cambra d’assecat solia ser de fusta, prim i perforat sovint cobert amb drap de crinera de cavall, per permetre que la calor passés i escapés amb la humitat a través d’un cobert al sostre que girava amb el vent.

És l’anomenat cowl, un dispositiu pensat per induir un corrent d’aire a través del forn mantenint l’obertura d’esquena al vent i el llúpol a resguard de les inclemències del temps, sobretot la pluja. És el tret més distintiu de les oast houses.

Solia ser un pinacle de fusta pintada de blanc, amb forma de con oblic, amb rodaments i sobre un eix en el que pivota, amb un penell a través de l’obertura per orientar-la d’esquena al vent. Segons la localitat i èpoques es troben amb formes octagonals, viseres, etc.

Costa fer-se una idea de la mida. Tenia entre 2 i 7 metres d’alçada.

Normalment està associat als forns de llúpol, però que també es troba en algunes cerveseries, maltejadores y molins d’aigua. Se suposa que es van popularitzar a finals dels 1800 o inicis dels 1900. En el 1782 hi ha una referència en el Customale Roffense escrit per John Thorpe.

“Cowl” també és com s’anomena la caputxa d’un monjo. Hi trobeu alguna semblança?

I una varietat “nuns cowl” (nun, monja) més freqüent a East Sussex que és bastant evocadora.

Un cop assecat el llúpol, es refredava abans de ser ensacat. El llúpol recuperava una mica d’humitat, havia de tenir al voltant d’un 10%.

S’apreciava que tingués un bon color (el sulfur generava un color groc de forma artificial, hom esperava trobar el groc de la lupulina) i olor i que s’esmicolés al fregar-lo. La manipulació del llúpol aixecava pols i, abans de la invenció de la premsa, es deia que el color de les mitges del trepitjador que compactava els sacs evitant les bosses d’aire indicava la qualitat del llúpol.

S’ensacava penjant els sacs anomenats pockets d’una obertura en el terra. A finals del segle XIX pràcticament totes les oast houses comptaven amb premses que permetien compactar quasi 5.500 litres de llúpol per sac (150 imperial bushels, un imperial bushel és una mica més de 36 litres), que només suposava uns 64 kg. (140 pounds), per ser enviats a les cerveseries.

Les oast houses es van construir fins el cim de la indústria del llúpol, cap al 1880, quan més de 28.000 hectàrees (70.000 acres) es dedicaven al cultiu del llúpol i ocupava fins a 450.000 temporers. Amb la mecanització a partir del 1900 molts d’ells van ser demolits o convertits a altres propòsits. Els cowls ja no eren necessaris amb l’ús de ventiladors industrials. Al 1950 pràcticament tota la verema es feia de manera mecanitzada.

A més a més el cultiu del llúpol i el seu assecat va declinar des de finals de segle XIX fins gairebé desaparèixer a finals del segle XX. Sobretot per la importació de llúpols econòmics principalment dels EUA i Alemanya.

Però també degut als canvis en les preferències dels consumidors cap a cerveses més lleugeres. I les millores tecnològiques que feien el cultiu més intensiu i que en l’elaboració es requerís menys llúpol.

A més a més les grans cerveseres (Guinness, Whitbread, etc.) establiren els seus propis cultius per controlar el proveïment de les seves matèries primeres.

Per fer-vos una idea de la caiguda de la producció, el 1918 als West Midlands (Hereford, Worcestershire…) s’havia reduït un 56% i al South East (Kent, Sussex…) un 80%.

Un daltabaix que va suposar que en aquestes regions es passés en poques dècades de 28.000 hectàrees cultivades a uns pocs milers, fins a les menys de 1.000 actuals.

Molts d’aquests edificis històrics s’han reconvertit per a altres usos, incloent oficines, magatzems, botigues, tallers i cases de luxe. Inclús hi ha empreses especialitzades en encaixar mobles als forns rodons.

Fins i tot els que queden a les granges rarament s’utilitzen per al seu propòsit original, sovint convertint-se en simples coberts per a l’emmagatzematge o estables per als cavalls.

Les oast houses han quedat com un patrimoni que evoca una època superada i sovint oblidada. Unes construccions que tenien tot el sentit en el món tancat de l’elaboració cervesera anglesa anterior a la industrialització, i que actualment provoquen perplexitat per la seva singularitat.

Fonts consultades:

Oast and Hop Kiln History http://oastandhopkilnhistory.com

All about history, Hop Kiln https://www.pressreader.com/uk/all-about-history/20200103/282029034130611

Wikipedia, Oast house https://en.wikipedia.org/wiki/Oast_house

Wikipedia, Cowl (oast) https://en.wikipedia.org/wiki/Cowl_(oast)

Geograph, Oast Houses http://www.geograph.org.uk/article/Oast-Houses

International Hop Growers’ Convention http://www.hmelj-giz.si/ihgc/doc/2019%20APR%20IHGC%20EC%20Report_final.pdf

The Museum of Kent Life http://www.hoppingdowninkent.org.uk/