El debat de Llaunes vs Ampolles de vidre fa uns anys que es dóna als Estats Units. Hi ha qui diu des de la introducció de la primera cervesa enllaunada fa més de 80 anys. O més recentment, en el que a mi m’interessa, des de la utilització de les llaunes en la cervesa artesanal, fa uns 15 anys.
Com, per variar, m’ha sortit un article una mica llarg, afegeixo un índex per si voleu saltar a algun apartat:
Una breu història de la cervesa enllaunada
La primera cervesa enllaunada
La primera cervesa enllaunada va aparèixer el 1935 si bé l’American Can Company ja feia proves des de 1909. Buscaven un estalvi en el pes a transportar en comparació amb les ampolles, i més quan algunes grans cerveseres volien distribuir-la a grans distàncies i reduir costos. 
A més a més la majoria de les ampolles eren retornables i la gestió d’aquests envasos era un cost afegit.
Va costar resoldre problemes com la pressió de la carbonatació, i fins el 1933 no van desenvolupar el revestiment interior perquè la cervesa no reaccionés amb la llauna. L’American Can Co. va facilitar que la Gottfried Krueger Brewery Co. comercialitzés la primera cervesa enllaunada el 1935 com una prova real que demanaven les cerveseres nacionals. Pabst Brewery Co. va ser la primera gran a incorporar-les i al final de l’any ja eren 37 cerveseres. A finals d’aquell any també va començar a enllaunar la seva Pale Ale la gal·lesa Felinfoel Brewery Co., 
la primera del Regne Unit a la que es van sumar 40 cerveseres britàniques més l’any següent. Va tenir una gran acceptació entre els consumidors, que s’estalviaven pagar un dipòsit per les ampolles de vidre que havien de retornar, en uns temps en que es començava a consumir la cervesa realitzant activitats a l’aire lliure o a casa i amb els refrigeradors assequibles. Després s’expandí per Alemanya, Bèlgica i Països Baixos. Els refrescs no solucionen els seus problemes amb les llaunes fins a finals de la dècada de 1950. A Catalunya la cervesa enllaunada no va arribar fins el 1966 amb Cervezas Cruz Blanca de Breda i la seva Skol.
L’evolució de la llauna
Aquestes primeres llaunes anomenades “flat top beer cans” eren d’acer i s’havien de punxar amb un estri anomenat churchkey per obrir-les. Es feia un forat per abocar el líquid i un altre per l’entrada d’aire.
L’ús de llaunes es va interrompre entre 1942 i 1947 per dedicar els recursos a l’economia de guerra. Però després van tornar amb força, les llaunes facilitaven la distribució massiva de marques nacionals en perjudici de cerveseres locals que no podien rebaixar costos com els seus homòlegs nacionals.
Les llaunes eren un repte per les brouateries establertes i les seves velles línies d’envasat. Així que el 1939 es van concebre les llaunes còniques amb un tap com els de les ampolles, les anomenades “crowntainer”, que podien ser emplenades en les línies d’embotellament existents. Però les grans cerveseres les van acabar abandonant pels inconvenients per emmagatzemar-les i transportar-les. Van desaparèixer cap al 1960.
Arriba l’alumini
L’alumini va ser descobert cap el 1820. Costós d’extreure, hi havia poca producció i era més car que l’or. A finals del segle XIX es va desenvolupar una manera barata d’obtenir-lo en grans quantitats. El 1958 es va adoptar l’alumini per fer llaunes, més lleuger i econòmic que l’acer. Les primeres llaunes d’acer pesaven més de 100 gr. Des de llavors s’ha rebaixat el pes progressivament. Disminuint el gruix i reduint el diàmetre de la tapa els últims anys està per sota dels 13 grams.
Obertura amb anella
Pittsburgh Brewing va revolucionar el panorama el 1963 amb el sistema d’obertura anomenat “Pop Top”. Només calia estirar l’anella i aquesta es deixava anar sense més eines. El 1965 el 75% de les llaunes tenien algun sistema d’obertura fàcil.
Aquestes anelles eren un desastre mediambiental. Dispersades per tot arreu triguen de 10 a 100 anys a desaparèixer per oxidació. Impedien el reciclatge íntegre de la llauna. A més provocaren la mort d’animals salvatges i domèstics en ingerir-les, i fins tot la d’uns quants humans pel mateix motiu quan queien dins de la llauna.
Falls City Brewing Company va fabricar el 1975 llaunes amb les anomenades stay tabs, pestanyes que es mantenien subjectades a la llauna un cop obertes. És el sistema que utilitzen actualment totes les begudes carbonatades que es comercialitzen enllaunades.
Cervesa artesana enllaunada
Pel que fa la cervesa craft, Oskar Blue’s va començar a enllaunar la seva Dale’s Pale Ale el 2002. Una cervesa artesana enllaunada per mètodes manuals en un brewpub que, com ells diuen, canvià la manera en que es percebia la cervesa artesanal.
I no només a Amèrica, algunes brouateries prestigioses i premiades com la Cloudwater de Manchester i Northern Monk de Leeds es van passar a la llauna i reserven les ampolles només per a llançaments especials de 750 ml.
El 55% de la cervesa industrial s’envasa en llaunes, en canvi menys del 20% de les cerveseres artesanals comercialitzen la cervesa enllaunada.
Té més implantació entre cerveseres de petita dimensió i de creació més recent que entre les grans cerveseres artesanes que tindran majors costos d’adaptació.
I el que ens falta per veure
Altres millores que s’han imposat últimament són:
– La reducció del diàmetre de la tapa, que en redueix el pes
– Afegir-hi tapes protectores que a més a més eliminen les anelles de plàstic que subjecten els paquets de llaunes i que són tan perilloses pels animals aquàtics
– El sistema Fit Pack dissenyat per Corona per enroscar les llaunes entre elles evitant així l’ús de plàstic
– Llaunes autocalentables i autorefredables
– Incorporar tintes termosensibles que indiquen quan s’ha arribat a la temperatura ideal de consum
– Relleus i altres decoracions
– Obertures de major mida per abocar la cervesa
– Capsules de nitrogen per replicar la sensació de barril
– El crowler, la rèplica en llauna del growler, amb una capacitat de quasi un litre.
I com no, una breu història de la cervesa embotellada
Els orígens
Comparada amb la llauna, la cervesa embotellada ve de bastant més lluny. S’esmenta per primer cop el 1602, quan el Dr. Alexander Nowell descobreix que les Ales podien ser emmagatzemades per un llarg temps en ampolles de vidre amb un tap de suro.
En aquelles èpoques la cervesa es dispensava des de barrils en tavernes i posades. L’ús d’ampolles era ben rar i es reutilitzaven les d’altres begudes. Al final del segle XVIII alguns centres de producció costaners embotellaven la cervesa per a l’exportació com si es tractés d’un luxe. Per ajudar a la seva conservació la cervesa export solia tenir més alcohol. Les costoses ampolles s’elaboraven a llocs com Bristol, on ja es trobava la indústria cervesera, i en canvi escassejaven a les colònies americanes.
Les ampolles de ceràmica
Les ampolles de ceràmica impermeable i parcialment vitrificada, opaques, eren les que oferien millors condicions per conservar la cervesa en aquell moment. Amb els inconvenients del pes, la dificultat per tapar-les eficaçment, la manca de precisió en la seva elaboració manual, fragilitat… No es podien guardar molt de temps de peu, perquè els taps s’assecaven i reduïen, i acabaven per saltar.
La producció industrial d’ampolles de vidre
Les primeres ampolles de vidre, sinó eren fetes a mà, estaven fetes amb motlles d’argila, fusta, llautó i altres materials poc adequats. Tot plegat feia que tinguessin poca implantació. Per exemple la gran cerveseria London Barclay Perkins el 1835 embotellava només el 4% de la seva producció.
Diversos esdeveniments van impulsar l’ús de les ampolles de vidre. A Ontario, Mallorytown Glass Works va elaborar ampolles amb criteris industrials el 1825. Gran Bretanya va eliminar l’impost de vidre el 1845, el 1847 es patenta un motlle d’ampolles de ferro i el 1866 es va inventar el motlle de ferro refrigerat, que va reduir els costos i accelerar la producció. Alhora, tot i que sembli un contrasentit, una disminució del consum de cervesa també va ajudar, ja que per mantenir més temps la cervesa en bon estat era preferible comprar recipients de menor volum enlloc de barrils. Així fou que les ampolles es començaren a utilitzar per la distribució local, per les lager, etc.
Primers sistemes de tancament mecànic
El cerveser de Londres Whitbread va començar una de les primeres grans operacions d’embotellament l’any 1870, encara amb taps de suro. El 1875 es patenta el tancament mecànic lightning-type closure (tancament de tipus llampec no sé si serà una bona traducció) i posteriorment moltes variants del mateix. El 1879 s’inventà l’ampolla amb tap de rosca quasi com ens ha arribat als nostres dies, reutilitzable, econòmic i que produeix pocs residus. Amb la tecnologia de l’època cap d’aquests taps va evitar eficaçment les fuites de diòxid de carboni i a més a més alguns tenien un cost massa elevat. Les oficines de patents van rebre més de mil dissenys de tancaments i taps d’ampolles.
La pasteurització
Cap al 1870, gràcies als estudis de de Louis Pasteur, s’aplica a la cervesa el procés que ara anomenem pasteurització: escalfant mitja hora a 50 graus la cervesa embotellada s’eliminaven bona part dels microorganismes, aconseguint estabilitzar-la per uns quants mesos, cosa que va permetre el transport a llargues distàncies.
Als EUA, Anheuser-Busch Company va començar a distribuir cervesa embotellada a tot el país el 1872, amb vagons refrigerats. Tot això, com no, en detriment de les cerveses artesanes locals, que distribuïen en barril a curta distància.
Finalment el tap corona
El 1891 es van solucionar definitivament els problemes amb el tancament de les ampolles amb la invenció per part de William Painter, un irlandès afincat a Baltimore, del tap corona que substituïa els taps de suro amb filferro i altres sistemes. I de passada va inventar l’obridor el 1894. Fins al 1920 no va acabar de triomfar del tot perquè es requerien noves ampolles i maquinària, i uniformitat en la producció de tots els elements. Fins mitjans del s.XX la part interior compressible era un disc de suro, posteriorment de plàstic.
L’expansió de les ampolles de vidre
Els cervesers americans van aconseguir altres avenços en l’embotellament. El 1897 havien resolt els problemes relacionats amb la refrigeració, la filtració de la cervesa i la carbonatació artificial, de manera que quedessin brillants a l’ampolla. La producció mecànica a gran escala d’ampolles de vidre deu molt a Michael Owens. Aquests avenços anaven d’un cantó a l’altre de l’Atlàntic i a inicis de segle XX es van anar establint formes i mides, mecanitzant el rentat, emplenament, tapat, pasteuritzat i etiquetatge.
Igual que amb les llaunes, l’escassetat durant la Segona Guerra Mundial va significar un parèntesi. Però acabada la guerra la implantació de la cervesa embotellada es va accelerar. El 1959 la cervesa embotellada era el 36% del mercat anglès. Per algunes marques com Mann’s suposava el 70% de la producció. Però aquest va ser el seu sostre.
I la seva contracció
L’aparició dels kegs per a pubs i la cervesa enllaunada van fer baixar l’ús d’ampolles. A Anglaterra representava un 34% al 1960, 27% al 1969, 20% al 1974, 12% al 1979 i un 9% al 1984.
Caldria esperar a l’augment de popularitat de les premium lager a la dècada dels 90 i posteriorment amb l’aparició de les microcerveseres artesanals amb les seves ales condicionades en ampolla per remuntar mínimament el consum de cervesa embotellada a Anglaterra fins el 13% el 1998.
En aquests anys apareixen les ampolles de plàstic per a la cervesa (PET, etc.) com les dels refrescs carbonatats, que no semblen recomanables fora d’un consum immediat. Al Regne Unit encara se’n veuen però per aquí i relacionat amb la cervesa artesana, no s’utilitzen gens.
L’ampolla de vidre en la cervesa artesana
La cervesa artesana es serveix de moltes maneres segons es tracti de brewpubs, taprooms, locals de restauració, cellers o botigues. El format tradicional per distribuir-la a consumidors particulars ha estat l’ampolla, i encara amb unes quantes variants.
El més habitual seria cervesa sense filtrar ni pasteuritzar, fent la segona fermentació en ampolla. I aquí encara podem distingir les que utilitzen un llevat específic per a condicionament en ampolla. Però hi ha grans marques en que no és ben bé així, per exemple Brewdog ha desenvolupat sistemes per fer un lleuger filtratge que no afecti les propietats organolèptiques i alhora evitar el condicionament en ampolla. També pot fer-se la primera fermentació i l’envasat amb un sistema isobàric, en absència d’oxigen, i també qui afegeix CO2 en embotellar, perquè sigui innecessari generar-lo amb una segona fermentació.
Millor en llauna o ampolla?
View on Flickr“>
View on Flickr“>Centrant-me en la cervesa artesana a casa nostra, ara començo a trobar-me cerveses en llauna. Cerveses del Montseny ha fet una captació de capital per fer la inversió, Tibidabo Brewing ja ha començat l’activitat directament enllaunant, per les Espanyes hi ha altres marques que també han passat a la llauna (Arriaca, etc.). Com deia més amunt, aquesta situació s’ha donat abans a Amèrica. Microcerveseres de nova creació que ja incorporen la tecnologia per envasar en llauna, empreses grans que tenen molts condicionants per fer un canvi d’aquesta magnitud, etc.
A la pregunta de si és millor en llauna o ampolla em sembla que no existeix una resposta absoluta. Aparentment la llauna és millor. Els enemics principals de la cervesa són la llum, l’oxigen i la calor. Amb les llaunes es limiten els dos primers. La llauna és un minikeg, però hi ha algunes situacions i estils de cervesa que potser mereixen el vidre.
Aquí esmentaré alguns aspectes. En alguns objectivament sembla millor la llauna. En d’altres aspectes, sobretot, subjectius, l’ampolla pot ser adequada.
Lleugeresa
Les llaunes ara es fan amb gruixos de menys de 0,10 mm. El pes s’ha anat reduint any rere any i ara està per sota dels 13 gr. per una llauna de 33 cl de capacitat. En canvi les ampolles poden pesar de 220 gr. fins a 400 gr. segons el model. Amb els recipients plens és una diferència de 343 gr. a 550 o 730 gr.
Optimització de l’espai
Pel seu disseny, una capsa de llaunes ocupa quasi la meitat de volum que una capsa d’ampolles i són més fàcils d’apilar.
Estalvi en cost del transport i menor contaminació
Els dos aspectes anteriors, menor pes i espai, es tradueix en més unitats que es poden encabir en un vehicle, redueixen el cost del transport i alhora significa menor contaminació associada a traginar les cerveses d’un lloc a un altre.
Tancament hermètic
El cos de la llauna és construeix d’una sola peça. Els cantos de la tapa es segellen amb els cantos del cos de la llauna un cop plena amb un sistema de doble plec que el fa hermètic. El tap de corona de les ampolles també tanca hermèticament, però és més simple i per tant més vulnerable. Així que per la protecció de l’aire, oxigen i bacteris que poden contaminar el contingut i per evitar l’evaporació de diòxid de carboni i fuites de cervesa, és més segura la llauna. Tot i això, el tap corona ha estat fiable i ha resolt eficientment els problemes de transport i emmagatzematge de les ampolles carbonatades des de fa més d’un segle.
Protecció del contingut
Les llaunes ofereixen estanquitat i protecció contra la llum. Les ampolles fosques limiten fins un 85% dels rajos solars, però les llaunes els bloquegen del tot. Els rajos ultraviolats són un dels enemics de les cerveses pel temut skunking o lightstruck, el cop de llum. Aquí obriré un parèntesi per explicar-ho amb detall.
Si voleu una definició més científica, allà va: quan s’exposen a la llum els alfa-àcids del llúpol, les isohumulones es descomponen en radicals lliures que després reaccionen amb proteïnes que contenen sofre, la riboflavina de la vitamina B-2, per fer un compost químic anomenat 3-metil-2-buten-1-tiol, que és pràcticament idèntic al mercaptà principal de les excrecions de la mofeta. Ja podeu agafar aire.
Quan sentiu “tiol” al parlar d’una cervesa, podeu suposar que alguna cosa anirà malament. El llindar de percepció d’aquest tiol particular es situa en una mil·lèsima de gram pels 33 cl. d’una ampolla de cervesa.
Històricament, la cervesa s’ha embotellat en vidre verd o marró perquè aquests colors es produeixen fàcilment amb l’òxid de ferro natural que hi ha a la sorra amb la que es fa el vidre. Les ampolles marrons bloquegen fins al 85% dels raigs solars. Les de vidre verd o clar sense cap tractament deixen passar més llum ultraviolada. Es començaren a utilitzar durant la Segona Guerra Mundial, quan hi havia escassedat de vidre marró. D’aquestes ampolles algunes marques n’han fet un signe distintiu, i han preferit mantenir-les tot hi els inconvenients. Per exemple la Corona, que diuen es va començar a combinar amb llimona o llima per camuflar els efectes del cop de llum. I la Miller High Life que utilitza extracte modificat de llúpol que no té isohumulones i així evita el cop de llum. Actualment es poden aplicar tractaments a les ampolles clares per evitar que les travessin els raigs ultraviolats i així mostrar el color daurat de la cervesa per atraure el consumidor. En canvi, la llauna és opaca, bloqueja per complet els raigs ultraviolats.
Rapidesa de refredament
Entre el gruix més prim de la llauna respecte el vidre i que l’alumini és més conductiu, porta menys temps refredar una llauna que una ampolla. El que és un avantatge per refredar-les és un desavantatge quan es treu de la nevera o es beu directament de la llauna i es subjecta amb la mà. Sempre és més recomanable abocar-la a un got, per la temperatura i per no olorar el metall ni fregar-lo amb els llavis, que es podria percebre com un gust metàl·lic. I per les ampolles és el contrari, costa més de refredar-les però conserven més el fred.
Resistència al trencament
L’ampolla és més fràgil. La llauna és deformable i pot absorbir segons quins impactes. No només durant el transport, sinó que no veureu cap baralla en que algú trenqui una llauna d’un cop contra la barra per esgrimir-la com un punyal. Així estan permeses en alguns esdeveniments i recintes on les ampolles de vidre estan prohibides.
Inviolabilitat
Les llaunes no poden obrir-se sense que s’apreciï que ha estat manipulada. Amb les ampolles es pot obrir el tap amb cura, sense ratllar la xapa, i colocar-la de nou amb les mans mateix.
Més possibilitats de màrqueting
En no tenir coll les llaunes disposen de major superfície per etiquetar-les. Es poden encarregar al proveïdor personalitzades, mitjançant el pintat, impressió litogràfica, làser… O bé col·locar-hi etiquetes un cop emplenades.
Supressió del cartró
Amb les llaunes es pot eliminar l’ús del cartró per fer paquets. Amb les ampolles fins ara s’ha utilitzat el cartró per fer els embolcalls dels packs, cosa que genera un residu a reciclar separadament. Per agrupar les llaunes només es posen unes anelles de plàstic, perilloses pels animals aquàtics, que actualment s’estan substituint per tapadores de plàstic que no comporten perill i que a més tenen la funció de mantenir neta la part superior i tapar la llauna un cop oberta.
Reciclatge
La llauna és completament reciclable, tant les d’acer (“hojalata”, acer recobert d’estany, es recuperen tots dos metalls) com les de l’alumini. Es poden reciclar infinites vegades sense perdre qualitat, a diferència d’altres materials que es degraden. Tot i que progressivament s’estan imposant les llaunes d’alumini, encara s’utilitzen d’acer. El reciclatge de l’alumini representa un estalvi energètic i reducció de la contaminació atmosfèrica del 95% respecte a extreure’l i fabricar-lo. L’acer el 70%. Molt superior al l’estalvi que representa el reciclatge del vidre, que va del 5% a un 30% com a màxim.
La taxa de reciclatge de les llaunes de begudes es situa en el 75% a Europa i el 85% a Espanya (el vidre ronda el 70%). Als EUA hi ha un reciclatge del 70% de les llaunes.
Reutilització
Aquest és un dels pocs aspectes en que objectivament guanya l’ampolla. Les ampolles són reutilitzables, no només reciclables per aprofitar el material del que estan fetes. Hi ha països com Alemanya que tenen un sistema de reutilització efectiu, on qualsevol marca reutilitza ampolles d’altres. A casa nostra el sistema no funciona gens bé a nivell professional. Si que hi ha reutilització en l’elaboració casolana. Amb les llaunes no es possible la reutilització.
Oxigen
Les cerveses envasades pateixen oxidació per dues vies: l’oxigen que queda dins el recipient en envasar-les i l’oxigen dissolt que té la cervesa al traginar-la durant el procés d’elaboració.
Pel primer aspecte la llauna resulta guanyadora. La llauna s’emplena fins al límit, reduint la quantitat d’aire que sol quedar en el coll de l’ampolla i que actua com un tampó davant canvis de pressió al fermentar.
Per altra banda el llevat consumeix l’oxigen dissolt durant la fermentació, com passa en la segona fermentació en ampolla. Durant la fermentació i envasat hi ha mètodes isobàrics que eviten que l’oxigen entri en contacte amb la cervesa i fan innecessària la segona fermentació. Aquests mètodes ja aplicats a l’embotellament es compliquen amb les llaunes: no es pot fer el buit per succió, implosionarien; es poden emplenar de CO2 abans d’abocar-hi la cervesa, si bé la major obertura de la llauna sense segellar respecte al coll de l’ampolla fa que es barregi més fàcilment amb oxigen; hi ha qui proposa treballar en un compartiment amb el buit dins i fora de la llauna; i encara es pot generar escuma fins al canto, però hi ha la teoria que així es perden les aromes més volàtils.
Gust metàl·lic
Es dóna si la cervesa entra en contacte amb el metall. Al 1930 ja van trobar la solució de revestir el metall de les llaunes amb vinilita que evita la corrosió i la interacció del contingut i el metall. Avui en dia duen una pel·lícula d’un polímer. Però encara hi ha qui troba aquest gust metàl·lic, qui sap si pel canto de l’obertura o perquè es percep l’olor metàl·lica i es confon amb el gust. Per evitar-ho, no s’ha de beure directament de la llauna sino servir la cervesa en un got adequat a l’estil. Si s’entén prendre una cervesa com una experiència gastronòmica, millor abocar-la a un got que permeti mostrar els seus aromes, dispensar el diòxid de carboni, generar escuma i observar el color, claredat, terbolesa… Algú s’imagina menjar directament de la cassola o sense mirar el plat?
Evolució de la cervesa envasada
Les llaunes no es solen utilitzar per la segona fermentació i condicionament de la cervesa. S’emplenen fins dalt, sense deixar l’espai que fa de tampó en el coll de les ampolles. Com evolucionaran en una segona fermentació? Explosionarien? I en una cervesa envellida, de guarda? Es descompondria la pel·lícula de polímer que hi ha sobre el metall? Qui ja es queixa per la degradació del plàstic de l’interior del tap corona d’una ampolla, que dirà de les llaunes? Cerveses tradicionals condicionades en ampolla serien reproduïbles en llauna?
Acceptació
La llauna té una baixa acceptació en els restaurants de cert prestigi. Tenen una gran aversió a portar segons quin producte a les taules dels clients. Igualment sembla més adequat regalar ampolles que no llaunes, ni sembla gaire glamurós obrir un pack de llaunes en una celebració o portar-ne a un sopar al que t’han convidat. Sembla més elegant una ampolla Magnum i la litúrgia d’obrir el morrió i el tap de suro.
Pel que fa als consumidors, recentment una enquesta de la Brewers Association deia que només el 40% creien que la qualitat i frescor de la cervesa enllaunada fos igual o superior a la cervesa embotellada, i persistia la idea que la cervesa enllaunada deixa una percepció metàl·lica.
Tradició
La llauna aconseguirà transmetre la tradició de segons quines marques i brouateries? D’obradors històrics arrelats segles enrere? Que es percebi una continuïtat dels estils clàssics? O quedaran desdibuixats entremig de productes transgressors, nous estils i llaunes cridaneres?
Diferenciació
La llauna de moment no permet tanta diferenciació entre marques com el disseny de l’ampolla. No em refereixo a l’etiquetatge sinó del recipient en sí: la seva forma, mida, color, tap, etc. Les llaunes en un futur podran variar de forma, tenir relleu, combinar colors del metall i impressions diferents, però en el present immediat encara són ben iguals.
Cost
El cost d’una línia embotelladora per ampolles de vidre és inferior al d’una línia de similars prestacions per enllaunar. Hi ha moltes més opcions per triar de maquinària per embotellar i de tot rang de preus. També hi ha el cost de treballar amb grans volums. Sembla que els proveïdors de llaunes es centren en grans comptes, fixant mínims per comanda. Aquests mínims no existeixen per ampolles. I per contra, el preu per unitat és més econòmic per la llauna.
Algú ha pensat en els col·leccionistes de xapes?
Una qüestió que em passa pel cap és el trasbals que significarà pels col·leccionistes de xapes el pas de l’ampolla a la llauna. 
Ves a saber si hauran de col·leccionar llaunes (amb el volum que fan), etiquetes de llaunes (les que en tinguin, en cas que no estiguin pintades o serigrafiades…) o les anelles d’obertura (si a algú se li ocorre personalitzar-les, imprimir-hi el logotip…). Potser la millor solució per ells seria aquesta de posar en valor l’anella, ja que pels àlbums i fulls transparents serà si fa no fa la mateixa mida una xapa que una anella.
Resistència al canvi
A mi mateix com a consumidor em costa acceptar les llaunes, i això que segurament hi surto guanyant en qualitat. Si jo tinc la humana inclinació a la resistència al canvi, imagineu productors, distribuïdors, establiments, etc.
Fa goig el tacte d’una ampolla, sospesar-la, veure el líquid a través del vidre, dur una ampolla gran a un sopar, la cerimònia d’obrir-la, el mateix fet d’abocar-la al got fent l’escuma justa… tot això amb una llauna perd una mica d’elegància, la veritat.
Associo les llaunes a la cervesa industrial, a lagers lleugeres, cerveses barates, calentes, a Damm, Mahou, Heineken, Argus i Steinburg, a beure a morro i a peu dret. Però bé sembla que ens haurem d’anar acostumant a la llauna i habituant-nos a tenir-les a taula. Objectivament semblen clars els avantatges per la major part dels estils i situacions.
Quan elaboro cervesa en pla domèstic també ho vinculo a les ampolles. Guardar-ne, reutilitzar-les, la feinada de netejar ampolles… Però ja he vist alguna màquina per tancar llaunes de forma manual (per exemple mireu http://www.allamerican-chefsdesign.com/Product-Detail.asp?hProductType=13), així que també serà qüestió de provar-les aviat com a homebrewer.
Fonts consultades
https://www.wired.com/2011/01/0124first-us-canned-beer/
https://www.bcca.com/beer-can-history/
http://www.history.com/this-day-in-history/first-canned-beer-goes-on-sale
http://zythophile.co.uk/2010/01/15/a-short-history-of-bottled-beer/
https://sha.org/bottle/beer.htm
http://zythophile.co.uk/2010/01/15/a-short-history-of-bottled-beer/
https://www.thespruce.com/beer-can-history-353265
http://www.washingtonpost.com/wp-dyn/content/article/2007/02/27/AR2007022700312.html
http://www.ecoacero.com/informes/esta-es-mi-vida-el-ciclo-de-la-lata-de-bebidas/
https://www.thrillist.com/drink/nation/beer-cans-vs-bottles-which-is-better
https://www.marketwatch.com/story/in-the-cans-versus-bottles-battle-craft-beer-brewers-and-drinkers-differ-2017-01-31http://cloudwaterbrew.co/blog/cans-arent-cool
https://www.brewersassociation.org/insights/cans-bottles-craft-beer-packaging-trends/
http://www.mundolatas.com/informacion%20tecnica/TEORIA%20DEL%20CIERRE%20%201%20PARTE.htm
Thanks very nice blog!
Admiring the commitment you put into your blog and detailed information you provide.
It’s good to come across a blog every once in a while that isn’t the same old rehashed material.
Great read! I’ve saved your site and I’m including your RSS feeds to my Google account.