Pierre Celis apareix en tots els reculls d’història cervesera. Poques persones poden dir que han salvat de la desaparició un estil de cervesa. Pierre Celis no només va ressuscitar la witbier, si no que va donar fama mundial al municipi belga de Hoegaarden i a la marca del mateix nom. I encara va tenir temps de recomençar el seu projecte als EUA.
L’aparició de la witbier
Aquesta història s’origina a Hoegaarden, una localitat belga de la província de Brabant Flamenc en la regió de Flandes. S’hi conreaven cereals, entre ells blat. L’any 1445 consta que els monjos elaboren cervesa de blat. Segurament es va començar a produir molt abans gràcies als excedents de cereals. En el segle XVII en rebaixen l’acidesa amb dos ingredients arribats de les colònies: coriandre i pell de taronja de Curaçao.
El primer era conegut des de l’antiguitat i produït en molts indrets, entre ells les Índies Orientals.
I la taronja amarga provenia de les Antilles Holandeses, també anomenades Índies Occidentals. La taronja de Curaçao o Laraha té l’origen en els tarongers que els colonitzadors espanyols van plantar a l’illa caribenya i que van evolucionar en un fruit amarg degut a l’aridesa del terreny i l’inclement sol. Els holandesos van saber trobar-li utilitat després de conquerir Curaçao el 1634.
Així neix la witbier, que en neerlandès vol dir cervesa blanca. Pren el nom del color i terbolesa al servir-la degut al llevat i proteïnes del blat en suspensió. A Bèlgica també es produïa a Lovaina. I a Holanda eren famoses la Nijmeegse Mol i la wit Bredaas.
La guia del BJCP fa una completa descripció de l’estil i la seva història. En aquest enllaç la podeu llegir: 24A. Witbier. En les impressions generals diu: ‘Una cervesa de blat belga pàl·lida i nebulosa amb espècies que accentuen el caràcter de llevat. Una ale delicada, lleugerament especiada i de força moderada que és una beguda refrescant d’estiu amb la seva alta carbonatació, final sec i lleuger llupolat’.
L’extinció de l’estil
La primera cervesera a Hoegaarden està documentada en l’any 1460. Fins a finals de segle XVIII van prosperar nombroses cerveseries gràcies a una situació fiscal favorable. Tal era la fama que durant la campanya dels Països Baixos de la Guerra de Successió les tropes franceses s’hi van desviar i les autoritats de Hoegaarden van negociar amb cervesa per evitar mals majors. El 1726 es comptaven 36 cerveseries i 110 malteries. Però després comença a declinar el nombre amb la finalització de les exempcions fiscals.
A Hoegaarden el 1914 persistien només 9 fàbriques de cervesa i finalitzada la Primera Guerra Mundial només 4: els germans Loriers, Louis Tomsin, Felicien Cipers i Ladeuze-Brasseur.
Durant les dues guerres mundials les cerveseries belgues van ser saquejades i desmantellades sobretot per part de l’invasor per destinar el coure i altres metalls a finalitats bèl·liques. De manera que de 3200 cerveseres quedaren 774 al final de la dècada de 1940.
El 1957, en plena crisi econòmica i l’auge cerveses lager, tanca l’última fàbrica que elaborava witbier a Hoegaarden, la Brouwerij Tomsin. A Lovaina s’elaborà una cervesa de blat emparentada, la Peeterman, fins el 1974.
La renaixença
A la dècada de 1960, Pierre Celis treballava com a lleter a Hoegaarden. Nascut el 1925 en una família de ramaders que s’havien establert a Hoegaarden algunes generacions abans. Havia viscut al costat de la cerveseria Tomsin. Hi havia treballat allà a temps parcial i estava familiaritzat amb els mètodes utilitzats per elaborar la witbier.
Va aconseguir reproduir la cervesa amb un equipament precari, en un estable, amb ajuda de treballadors de les darreres cerveseres de la localitat i distribuir-la en gerres de llet.
Davant l’èxit, va recórrer al suport financer del seu pare per comprar equipament d’una cervesera tancada i fundar la Brouwerij Celis el 1966.
Més tard va ser rebatejada com De Kluis, i va anomenar la seva cervesa blanca Oud Hoegaards bier. Oud és vell, antic, en flamenc. Vindria a dir l’antiga cervesa de Hoegaarden, la witbier.
La demanda creix, arriba a produir 350 hl anuals. El 1979 compra una fàbrica de refrescs abandonada, Hougardia, per augmentar-ne la producció fins als 75.000 hl/any i comença a exportar-se per Europa i Estats Units.
A Bèlgica, i també a Holanda i França (anomenada Blanche) la witbier Hoegaarden inspira molts imitadors.
És quan dissenya el logotip i el got de 6 cares típic de Hoegaarden. Aquest logotip ens recordarà al que trobarem més endavant a l’altra banda de l’Atlàntic.
La primera ensopegada
El 1985 un incendi destrueix totalment la fàbrica de Hoegaarden, l’antiga Hougardia. Stella Artois finança la reconstrucció de la fàbrica a canvi del 60% de la propietat.
Stella Artois es fusiona amb Breweries Piedboeuf de Jupille per crear Interbrew. Es produeix la primera ensopegada. Interbrew pressiona per canviar la recepta (accelerar el procés de producció, eliminar ingredients cars com la civada, etc.) i augmentar la rendibilitat en un entorn en que molts competidors produïen witbier. Per Interbrew la tradició i el legat de Pierre Celis acaba sent una molèstia en el camí del progrés. Útil com a imatge de la marca però sense funcions executives. El 1991 Pierre Celis ven la part que li quedava de les accions i se’n va a fer les amèriques.
Reinici exitós
A Austin, Texas, amb 67 anys constitueix Celis Brewery el 1992. Allí hi tenia amistat amb importadors i el perfil de l’aigua era similar a la de Hoegaarden. Associat a un grup d’inversors belgues de l’entorn cerveser, però reservant-se la majoria de la participació per mantenir el control, construeix una cerveseria de producció a gran escala.
Equipament importat de Bèlgica, mètodes de producció tradicionals belgues, els bullidors de coure visibles des de l’exterior, laboratori pel control de qualitat, brewhouse. Per reproduir la recepta genuïna importa el malt d’Europa i el llúpol de Txèquia. I per propagar a Austin el llevat original, trasllada vials de llevat amagats en els mitjons.
Celis Brewery, amb un logotip similar al de Hoegaarden, elabora la Celis White juntament amb altres estils més aviat clàssics (la Dubbel, Grand cru, Tripel, Pale Bock, Raspberry, etc.) amb nombrosos reconeixements i premis.
Convulsions als dos costats de l’Atlàntic
A partir d’aquí la convulsa història de les witbiers es descabdella per separat.
Per una banda Interbrew es fusiona amb AmBev el 2004, naixent Inbev, que el 2005 decideix endur-se la producció de Hoegaarden a Jupille, al sud de Bèlgica, Valònia, en la regió francòfona. Davant les vagues, protestes, la incapacitat per reproduir fidelment la witbier a Jupille, el 2007 resolen mantenir la fàbrica a la vila de Hoegaarden. Entremig, el municipi va obtenir una compensació turística: Inbev va instal·lar a Hoegaarden el centre de visitants ‘t Wit Geb(r)ouw, però va ser tancat l’any 2014.
El 2008 Inbev es fusiona amb Anheuser Bush i creen el grup cerveser més gran del món, AB InBev i la marca Hoegaarden es projecta en el mercat internacional. Es produeix en varis països i arriba a 130 milions de litres venuts anualment a tot el món. En l’actualitat 9 de cada 10 cerveses de blat venudes a Bèlgica són de la marca Hoegaarden.
I per una altra banda, Celis Brewery, amb un èxit fulgurant necessita finançament per expandir-se. Dels 3.000 barrils anuals distribuïts a Texas el 1993, passa a quasi 12.000 en trenta estats el 1994. Més 17.000 barrils a Europa amb l’acord amb la belga De Smedt Brewery per produir i distribuir Celis al vell continent.
Per poder ampliar la producció i servir la demanda creixent, el 1995 accepta l’entrada en el capital del gegant Miller Brewing, que obté el 85% de la propietat de Celis Brewing. I ho endolceix amb l’accés a la cadena de distribució de Miller i Philip Morris (Miller estava controlada en aquell moment per la marca de cigarretes Philip Morris), formació, recursos, consistència en els productes, etc.
Celis s’enfila fins a la posició 46 per volum entre les 745 cerveseres nord-americanes l’any 1995.
La segona ensopegada
Produeixen algunes cerveses interessants entre Celis i Miller, col·laboracions, etc. però el 1997 ensopega per segona vegada amb la mateixa pedra. Apareixen les pretensions de Miller per reduir els costos i qualitat dels ingredients. Miller imposa decisions operatives i relega Pierre Celis i els seus càrrecs de confiança a tasques de representació. Les vendes cauen exponencialment el 1999. L’any 2000 Miller compra el 15% restant de la propietat a Pierre Celis i la serva filla Christine. I finalment tanca Celis Brewery el febrer de 2001.
El 2002 Celis White, la resta de denominacions i part de la maquinària van ser comprades per Michigan Brewing Company, que les va mantenir al mercat fins el seu tancament el 2012.
Miller Brewing Company també va tenir un futur atzarós. Primer, el 2008, SAB Miller va formar MillerCoors amb el rival Molson Coors. Comprats el 2016 per l’omnipresent grup Anheuser-Busch InBev, però que es va haver de desprendre de les marques Miller en favor de Molson Coors.
A Bèlgica la llicència de Celis White primer estava en mans de Brouwerij De Smedt (que va ser adquirida el 1999 per qui si no, AB InBev) i després va tenir continuïtat gràcies a Brouwerij Van Steenberge (coneguda per la Gulden Draak i Piraate). Encara que comptessin amb la recepta de Pierre, el llevat original i l’antic brewmaster de De Kluis, Brouwerij Van Steenberge utilitzava blat blanc maltat enlloc de blat sense maltar per evitar la terbolesa. Es va vendre com Ertveld’s Wit als Estats Units.
El llegat
Mentrestant Pierre Celis va col·laborar amb altres marques per elaborar cerveses de blat, la witbier, per exemple amb St. Bernardus (Watou, Bèlgica) o Real Ale Brewery (Blanco, Texas). També cerveses amb fruita a Brussel·les. I amb diverses cerveseres, les grottenbier. Les grottenbier són les cerveses envellides en coves amb les que va experimentar en els èpoques de De Kluis. Però el declivi físic per l’edat va anar tancant aquestes etapes.
El 2005, Celis va publicar una autobiografia amb l’escriptor Raymond Billen, titulada Brouwers Verkopen Plezier (Els cervesers venen plaer)-Peter Celis, My Life.
Pierre Celis mor l’abril de 2011, als 86 anys. Se li atribueix la renaixença de l’estil witbier que va popularitzar i que actualment s’elabora en moltes fàbriques d’arreu del món. Com a llegat deixa dues marques en funcionament, la Hoegaarden i la Celis.
La nissaga familiar
Els drets de la marca Celis Brewery van ser comprats per Total Beverage Solution (TBS) i Craftbev International Amalgamated, Inc. que accedeixen a produir-la de nou amb els descendents de Pierre Celis.
Així el 2017 reobre Celis Brewery a Austin amb Christine Celis al capdavant, filla de Pierre Celis i segona generació. I la tercera generació, Daytona Camps, als fogons com a brewer.
Disposa d’una fàbrica de 50.000 barrils de capacitat, taproom i un museu amb maquinària original de 1966 de Pierre Celis.
El 2019 entrava en suspensió de pagaments, però redreça el rumb i continua operant en l’actualitat. Persisteixen com el seu lema “Born in Belgium, Brewed in Austin!”.
Per saber-ne més:
Plana web de Hoegaarden: The history
Plana web de Celis Brewery: Our history
Celis Beer: Born in Belgium, Brewed in Texas, de Jeremy Banas, Ed. American Palate
Beer and Brewing dictionary: Celis, Pierre
Het Laatste Nieuws; Com el foc va canviar la vida de Brouwerij Hoegaarden