Si heu estat al museu Heineken d’Amsterdam potser us sonarà el nom de WOBO.
S’explica que el 1960 Alfred Heineken, propietari de la cervesera que va fundar el seu avi Gerard Adriaan Heineken, feia una gira mundial per les seves fàbriques va visitar l’illa de Curaçao, en el que llavors eren les Antilles Holandeses.
Va quedar impactat per la quantitat d’ampolles llençades per tot arreu, moltes d’elles de la seva marca. I també per la condició dels habitatges locals, construïts en gran mesura a partir de les deixalles de la societat de consum davant la falta de materials de construcció.
Va començar a pensar en una solució per la irresponsable pràctica d’exportar a països que no tenien la infraestructura per gestionar les deixalles produïdes pels productes importats.
A Holanda, país originari de la Heineken, en aquelles èpoques ja hi havia un sistema de retorn d’ampolles per reutilitzar-les i cada ampolla es reomplia 30 vegades durant la seva vida útil. A Curaçao i a tants d’altres llocs, encara no. Això vol dir que cada ampolla era utilitzada només una vegada abans d’esdevenir un residu.
Lligant tots dos problemes va demanar a l’arquitecte holandès N. John Habraken, director de la Foundation for Architects’ Research (SAR), que dissenyés una ampolla de vidre que pogués tenir un ús secundari com a maó.
Després de diversos intents fallits per costosos i difícils de produir, o per consideracions de màrqueting que avui consideraríem políticament incorrectes, finalment es va patentar mundialment el disseny conegut com Heineken WOBO (WOBO de WOrld BOttle) o Habraken WOBO segons on es consulti.
Un primer prototip en fusta del projecte WOBO, amb un sistema vertical d’encaix, tenia mala solució per les cantonades. El departament de màrqueting va considerar que era un disseny ‘efeminat’, mancat de les ‘apropiades’ connotacions de masculinitat i robustesa.
El WOBO és una ampolla de vidre del color verd característic de Heineken amb dos costats plans amb relleu per adherir el ciment o morter. Combina la fortalesa de les ampolles cilíndriques i quadrades amb la funcionalitat d’un maó. Més gruixuda i resistent que una ampolla normal per poder-les apilar. Conserva el coll desprès de descartar prototips en que aquest s’havia suprimit per fer els costats plans. El disseny còncau del fons permetia que el coll d’una ampolla s’ajustés a la base de la següent. Per crear les cantonades i obertures sense haver de modificar les ampolles s’alternava el sentit de les filades i es van dissenyar en dues mides: una versió de 500mm i una de mig bric de 350mm.
Habraken fins i tot va suggerir l’enviament de les ampolles en palets especials de plàstic que podrien reutilitzar-se com a sostres. I amb les instruccions per construir un habitatge en la etiqueta.
El 1963, la Royal Glass Works de Leerdam va produir una prova de 50.000 ampolles de cada mida. Per fer-se una idea, per una construcció de 3 per 3 metres es podia necessitar unes mil ampolles de 350 mm.
L’original plantejament no va tenir l’èxit esperat degut a impediments més enllà del disseny funcional. El propi departament de màrqueting de la cerveseria veia amb preocupació les possibles conseqüències de l’esfondrament d’algun habitatge que utilitzés les WOBO, així com per relacionar la marca principal del grup amb la pobresa.
Només es van construir dues estructures: una petita caseta i un cobert situats en la finca del propi Heineken a Noordwijk, a prop d’Amsterdam. I que van van ser desmantellades abans de la mort d’Alfred Heineken. Actualment només queda un mur en el museu Heineken d’Amsterdam.
Anys després, el 1975, el WOBO va tenir una nova oportunitat amb la publicació de “Garbage Housing” de Martin Pawley, crític i professor britànic d’arquitectura i disseny. Pawley difonia idees sobre el reciclatge de residus i havia destacat la caseta WOBO del jardí de Heineken a la portada del seu llibre.
Llavors Habraken va enviar el llibre a Heineken i li va escriure: “La iniciativa WOBO de fa deu anys és àmpliament vista com la primera iniciativa industrial per desenvolupar envasos reciclables”. A la qual Heineken va respondre afirmant una vegada més el seu suport al projecte i buscant una utilitat a les 60.000 ampolles WOBO que reposaven en un magatzem de la fàbrica.
L’equip SAR amb la col·laboració d’altres indústries intentà construir un edifici amb els maons WOBO en la Universitat Tècnica d’Eindhoven, que servís com a oficines del SAR. Capotes Volkswagen pels sostres, barrils de petroli pels pilars, el suport de Philips Electronics. Malauradament l’edifici no es va realitzar mai quan Heineken va intentar que la universitat sufraguès part del cost. L’òrgan de govern de TU Eindhoven i Alfred Heineken no van aconseguir arribar a un acord.
Un dels pocs llocs on es reivindica el WOBO avui en dia és en el museu Heineken i en objectes promocionals de la marca. Tota una pirueta del mateix màrqueting va impedir-ne la viabilitat en el seu moment.
Fonts consultades:
https://heinekencollection.com/en/stories/the-story-behind-the-wobo
https://unhoused.livejournal.com/4687.html
https://docplayer.es/76903536-Arquitectos-sin-recursos.html
Garbage Housing, Martin Pawley Halsted Press, 1975
Design for Society By Nigel Whiteley, Reaktion Books, 1998.
Smart Design. The products of lateral thinking. Clive Grinyer. // Packaging Prototypes 3: Thinking Green. By Edward Denison, Guang Yu Ren Rotovision 2001.
Housing for the millions: John Habraken and the SAR (1960-2000)